40 ANYS “DE VIDA”
De tots els anys d’escolarització que viu una persona, la major part els passa a l’escola d’infantil i primària. És on s’adquireix la base de tot el coneixement i on es forma com a Persona (amb majúscula).
La nostra escola és petita però en quaranta anys de camí ha acollit moltes vides que hi han fet estada. Moltes vivències i records que acompanyaran sempre els alumnes, els mestres, els pares i tot el personal que hi ha passat.
El recull que teniu a les mans és una petita mostra de les imatges i els sentiments que evoquen algunes persones que han format part de l’escola. Ens agradaria que en llegir-lo també vosaltres recordeu, amb un somriure a la boca, alguns bons moments viscuts.
Aquesta escola ja té 40 anys de vida però es conserva jove. No li cal fer-se un “lifting” perquè cada any té cares noves. Pot tenir un embolcall envellit però les vivències s’estrenen cada dia.
Felicitem-nos tots per aquest aniversari. Tots hi hem deixat el millor de nosaltres.
Maria Rodríguez Gallego
Mestra i Directora
CARRER DE L’AIGUA
Carrer de l’Aigua, Dr. Fleming, Sant Onofre i finalment , cap a la Ronda Ibèrica!. Varen ser anys durs, d’anar cercant un espai per poder construir l’escola dels seus somnis, havent de passar per locals petits, sense pati per la canalla, amb trasllats cada curs... però sense perdre mai la il·lusió que arribaria el gran dia en que els somnis d’aquell grup de pares i mestres que varen saber organitzar-se en una cooperativa, que varen patir problemes polítics, econòmics i educatius, es farien realitat i l’escola que volien pels seus fills tindria una seu definitiva i gaudirien, finalment, de les condicions necessàries per dur a terme el seu projecte: una escola catalana i progressista, tirada endavant amb l’esforç de tots.
Avui, 40 anys desprès, es evident que les condicions socials i polítiques d’aquells inicis han canviat molt, però l’esperit i la filosofia de l’origen de l’escola segueixen ben vigents. Es cert que la necessitat que varen tenir els nostres pares de fer una escola diferent a les que en aquell moment hi havia a Vilanova, pe tal de gaudir d’una educació distinta a l’oferta que en aquell moment hi havia a la ciutat, avui no es tant evident; però en aquest segle XXI, on la globalització s’està imposant en tots els sectors, sí que ens cal mantenir uns principis i una manera de fer que s’estan perdent, però que encara ens fan ser diferents,
Durant aquests 40 anys han passat per l’escola moltes generacions de pares i mestres, però sempre n’ hi ha hagut un gruix important que ha sabut transmetre d’uns als altres aquest fet diferencial que sempre hem tingut, i que no altre que la unió d’esforços entre tots els membres de la comunitat educativa per tirar endavant qualsevol projecte, per difícil que sigui, pel sol fet de creure en ell, essent necessària la participació i l’esforç global de tots per dur-lo a terme.
Alguns mestres de l’època actual provenen d’aquesta primera etapa de l’escola, i son ells bàsicament els que han sabut transmetre als nous pares i sobretot als nous mestres que s’anaven incorporant provinents d’escoles on la forma de treballar era totalment diferent, aquesta manera de fer, que possibilita que avui, 40 anys desprès, encara molts ex-alumnes creiem que aquesta és la millor escola pels nostres fills, patint fins el darrer sospir per veure si hi tenim plaça. Cal reconèixer el paper aglutinador que han tingut els mestres al llarg d’aquests anys, dedicant moltes més hores i esforços de les que dedicarien si estiguessin en un altre centre, per tirar endavant un projecte en el qual creuen i que s’han fet seu, evitant així que ens acabem convertint en una escola com totes, sense aquest fet diferenciador que s’ha sabut mantenir viu al llarg d’aquest anys.
40 anys desprès ens cal seguir lluitant per mantenir l’escola que volem, i que entre tots, de ben segur aconseguirem tirar endavant.
Presidenta de l´ Associació de Pares
Ex-alumna
De tots els anys d’escolarització que viu una persona, la major part els passa a l’escola d’infantil i primària. És on s’adquireix la base de tot el coneixement i on es forma com a Persona (amb majúscula).
La nostra escola és petita però en quaranta anys de camí ha acollit moltes vides que hi han fet estada. Moltes vivències i records que acompanyaran sempre els alumnes, els mestres, els pares i tot el personal que hi ha passat.
El recull que teniu a les mans és una petita mostra de les imatges i els sentiments que evoquen algunes persones que han format part de l’escola. Ens agradaria que en llegir-lo també vosaltres recordeu, amb un somriure a la boca, alguns bons moments viscuts.
Aquesta escola ja té 40 anys de vida però es conserva jove. No li cal fer-se un “lifting” perquè cada any té cares noves. Pot tenir un embolcall envellit però les vivències s’estrenen cada dia.
Felicitem-nos tots per aquest aniversari. Tots hi hem deixat el millor de nosaltres.
Maria Rodríguez Gallego
Mestra i Directora
CARRER DE L’AIGUA
Carrer de l’Aigua, Dr. Fleming, Sant Onofre i finalment , cap a la Ronda Ibèrica!. Varen ser anys durs, d’anar cercant un espai per poder construir l’escola dels seus somnis, havent de passar per locals petits, sense pati per la canalla, amb trasllats cada curs... però sense perdre mai la il·lusió que arribaria el gran dia en que els somnis d’aquell grup de pares i mestres que varen saber organitzar-se en una cooperativa, que varen patir problemes polítics, econòmics i educatius, es farien realitat i l’escola que volien pels seus fills tindria una seu definitiva i gaudirien, finalment, de les condicions necessàries per dur a terme el seu projecte: una escola catalana i progressista, tirada endavant amb l’esforç de tots.
Avui, 40 anys desprès, es evident que les condicions socials i polítiques d’aquells inicis han canviat molt, però l’esperit i la filosofia de l’origen de l’escola segueixen ben vigents. Es cert que la necessitat que varen tenir els nostres pares de fer una escola diferent a les que en aquell moment hi havia a Vilanova, pe tal de gaudir d’una educació distinta a l’oferta que en aquell moment hi havia a la ciutat, avui no es tant evident; però en aquest segle XXI, on la globalització s’està imposant en tots els sectors, sí que ens cal mantenir uns principis i una manera de fer que s’estan perdent, però que encara ens fan ser diferents,
Durant aquests 40 anys han passat per l’escola moltes generacions de pares i mestres, però sempre n’ hi ha hagut un gruix important que ha sabut transmetre d’uns als altres aquest fet diferencial que sempre hem tingut, i que no altre que la unió d’esforços entre tots els membres de la comunitat educativa per tirar endavant qualsevol projecte, per difícil que sigui, pel sol fet de creure en ell, essent necessària la participació i l’esforç global de tots per dur-lo a terme.
Alguns mestres de l’època actual provenen d’aquesta primera etapa de l’escola, i son ells bàsicament els que han sabut transmetre als nous pares i sobretot als nous mestres que s’anaven incorporant provinents d’escoles on la forma de treballar era totalment diferent, aquesta manera de fer, que possibilita que avui, 40 anys desprès, encara molts ex-alumnes creiem que aquesta és la millor escola pels nostres fills, patint fins el darrer sospir per veure si hi tenim plaça. Cal reconèixer el paper aglutinador que han tingut els mestres al llarg d’aquests anys, dedicant moltes més hores i esforços de les que dedicarien si estiguessin en un altre centre, per tirar endavant un projecte en el qual creuen i que s’han fet seu, evitant així que ens acabem convertint en una escola com totes, sense aquest fet diferenciador que s’ha sabut mantenir viu al llarg d’aquest anys.
40 anys desprès ens cal seguir lluitant per mantenir l’escola que volem, i que entre tots, de ben segur aconseguirem tirar endavant.
Presidenta de l´ Associació de Pares
Ex-alumna
PREGÓ DE LA FESATA MAJOR 2007 20 de maig 2007-05-19
Hi havia una vegada fa quaranta anys un Poble anomenat Vilanova i la Geltrú, situat al costat del mar, amb unes platges molt boniques, que estava flanquejat de muntanyes, on la gent hi podia anar a buscar farigoles, espígol i romaní i els nens podien anar d’excursió i passar-s’ho molt bé.
Aquest poble anava creixent molt
perquè hi havia moltes fàbriques i la gent venia d’altres indrets per buscar feina.
A Vilanova també hi havia escoles, però en aquelles escoles els mestres només podien parlar en català, encara que els nens a casa sempre parlessin en català, els llibres que llegien i els treballs
que feien només podien ser en castellà fins i tot les cançons i els contes.
Els nens havien d’anar a una escola i les nenes a una altra, no es podien barrejar.
Hi havia només una sola Escola Pública anomenada .”Grupo Escolar José Antonio “ on hi anaven els nens que no pagaven i unes altres escoles que eren de monges per les nenes i de capellans pels nens, tots els nens i nenes que hi anaven havien de professar la mateixa religió, anar a missa, resar… També hi ha via algunes acadèmies , però només eren per a nens.
Hi havia un grup de pares i mares que estaven molt preocupats, perquè havien de portar els seus fills a l’Escola i cap d’aquelles escoles no els hi agradava, es van trobar i van dir, perquè no comencem una altra escola diferent ?
- Ens agradaria una escola on poguessin conviure nens i nenes junts.
- On cadascú pogués expressar-se amb la seva llengua.
- On la religió no fos motiu de separació, sinó una forma de pensar de cadascú.
- També volien que els nens aprenguessin de forma activa, podent veure o tocar aquelles coses que estudiaven, fent-se preguntes per descobrir coses noves.
- Que poguessin sortir i entrar de l’Escola per descobrir el seu entorn.
- Que respectessin l’opinió i la manera de ser de cadascú.
- Que els mestres i els pares es reunissin i es trobessin per treballar conjuntament en l’Educació dels seus fills.
- I sobretot una escola on els nens s’estimessin, es respectessin i disfrutessin treballant i jugant.
Aquests pares engrescats en aquest gran projecte van anar a veure unes mestres que es deien Assumpta i Carme i els hi van dir si els agradaria treballar en una escola com la que a ells els hi agradava, i van dir que sí.
- On posarem aquesta escola?
No tenien local, ni tampoc gaires diners, però com que Vilanova creixia van llogar un pis al C/ de l’Aigua.
El primer any només eren dues classes, però no hi havia pati i un senyor molt generós els hi va deixar un pati al costat d’aquell pis.
L’Escola havia de
créixer i no hi havia prou lloc, es van traslladar al C/ Dr. Fleming a un altre pis que tenia una mica de pati i un terrat, aquell any vam entrar dues mestres més la Dolors i jo mateixa.
Els pares pintaven les cadires i les taules els mestres fèiem tot el material i tothom col·laborava a que l’Escola fos bonica i tots ens hi sentíssim bé. Érem com una gran família.
Va arribar un dia que no hi cabien més classes i vàrem decidir construir una Escola nova.
Entre tots vam comprar una masia que estava plena d’arbres fruiters i verdures, al costat d’una Torre molt antiga ( la Torre d’Enveja ) i d’una ermita ( la de Sant Joan ) amb un camí de terra per arribar-hi, amb marges de pedres que els nens hi pujaven i baixaven fent equilibris.
L’Escola creixia i la ciutat també, varen anar fent pisos i cases i els camps s’anaven omplint de cases i carrers.
En aquesta Escola cada any s’hi celebraven moltes festes on es trobaven els pares, els mestres i els alumnes: per Nadal, per Sant Jordi, per Carnaval i sobretot la Festa de Primavera en la que la Imaginació , l’alegria i la convivència eren elements indispensables per a celebrar-les, i avui encara continuen.
Aquest any que l’Escola ja n’ha fet quaranta ho hem volgut fer amb la festa més gran LA FESTA MAJOR.
Avui ballaran els diables , els gegants , la Mulassa, el Drac,
Els Nans, els Cercolets i els bordegassos com a mostra de la Festa de la nostra ciutat.
Que per molts anys l’Escola Cossetània sigui el punt de referència on els nens puguin aprendre a estimar-se , a respectar-se a ser ciutadans actius i responsables i a transformar la societat per deixar-la una mica millor que l’han trobat.
Moltes felicitats, per molts anys i que comenci la FESTA MAJOR!
Fina Serra Pascual
Mestra
ESCOLA COSSETÀNIA
Ets part de les nostres vides i patrimoni de Vilanova
Era la grisa nit dels anys 60. Una colla de matrimonis joves i amb fills, desencantats des les escoles del moment, ens proposàrem fundar-ne una de nova, mixta, laica i activa, entroncant amb la millor tradició pedagògica catalana.
Pares inquiets, i mestres il·lusionades, La Maria del Carme Garriga i l´Assumpta Vives, treballant tots junts, vàrem fer possible l´Escola Cossetània, que obrí portes a principis dels curs 1967-68, ara fa quaranta anys.
Cal recordar els amics absents que tant lluitaren des de el primer moment, i qui millor pot representar-los, són en Josep Albà i la Mª Antònia, cordialitat i constància, amb la Dolors Farré, primer rostre visible de l´ Escola. En Joan Raventós fou qui donà forma legal a la primera cooperativa.
Va ser un foc creador, les brases encara escalfen; nosaltres, per necessitat, tant sols vàrem posar-hi guspires.
Maria Rosa Mora J. Oriol Garriga ,
Ex-pares
CARTA REFERENT A LES EXPERIÈNCIES VISCUDES A L´ESCOLA COSSETÀNIA
La nostra relació amb l’Escola Cossetania comença l’any 1967, en el que va ser l’aposta per una escola que plantejava un projecte educatiu, molt innovador i diferent. Donada la situació que es vivia al país en aquella època era tot un repte, que obligava a estar en constant alerta, cada cop que esdevenia una inspecció. Era una escola laica, mixta, i les classes eren participatives, actives, i en català, realitat impensable en aquell moment.
Es un projecte educatiu, en el que sempre hem cregut, que fomenta la imaginació i la mentalitat oberta entre els alumnes, així com també uns valors no religiosos, molt d’acord amb les nostres conviccions.
Les experiències viscudes ens han deixat un molt bon record, i estem convençuts que els que van iniciar aquest projecte arriscat ara fa mes de quaranta anys, van tenir un clar encert i els fets encara ara els donen la raó.
Jordi Campamà Pujol i Gemma Campamà Carreras, pare i fila ex-alumnes.
JA EN FA QUARANTA !
Quan em van convidar a fer quatre ratlles per a la revista amb motiu de la celebració dels quaranta anys de l´ Escola, dos pensaments se´m van fer presents de manera molt viva. El primer relacionat amb un fet, una experiència, molt interessant i agradable, i el segon relacionat amb el pas del temps...Ja fa quaranta anys !
Llàstima que aquests fets només els vam poder gaudir un grup reduïts de persones: L´ Assumpta Vives “ Els pares fundadors”, dels quals recordo amb emoció els que ja ens han deixat, i els vint-i-cinc alumnes que ens vàreu confiar.
Érem una petita família que ha anat creixent i evolucionant fins a convertir-se en una gran família. Des de l´ època dels baixos al carrer de l´ Aigua, amb dues habitacions, un bany i un petit pati, fins a l´ actualitat, amb aquest magnífic edifici, l´ Escola ha anat fent camí, ha anat evolucionant. Aquesta evolució ha estat molt positiva, tant a nivell del projecte d´ escola, com pel que fa a l´ assoliment de l´ objectiu d´ integrar-se a la xarxa d´ escoles públiques catalanes, amb el gran repte que això significava.
Totes aquestes fites han estat possibles gràcies a uns equips de mestres professionals i gràcies a un grup de pares, sempre disposats a anar endavant, tot i les dificultats, inevitables, que sorgeixen en comunitats grans ens els moments de canvis importants.
He de reconèixer que, quan sento parlar de l´ Escola Cossetània, encara, dins meu, alguna cosa vibra, tot i els quaranta anys passats!.
Mirat amb la perspectiva dels anys, crec que podem afirmar que el treball i els esforços fets durant aquests quaranta anys han valgut la pena. Per això, mereixen aquest aniversari. I per això, també, us desitjo de tot cor que en pugueu celebrar molts més.
Carme Garriga
Ex-mestra
AIRES NOUS PER L’EDUCACIÓ A LA VILANOVA DELS ANYS 60
L’ esdevenir quotidià, la feina, les preocupacions, les responsabilitats … fan que oblidis moltes coses , o si més no que es quedin arraconades, però de sobte sorgeixen els records amb tota la seva força i qualsevol clik els activa, en aquesta ocasió per una petició molt concreta d’escriure quatre línies sobre la meva escola, l’escola Cossetània.
Jo només tinc bons records de la meva escola de primària : dels amics, dels mestres, del que vaig aprendre i com ho vaig aprendre, del que vaig viure , l’escola Cossetània era una escola especial en aquells moments estava a la boca de molts ciutadans reaccionaris, immobilistes, que no entenien les noves formes d’educació, potser perquè allò que és nou, fa por, però va ser per a la nostra vila una injecció de progrés de desenvolupament docent, de canvis molt importants . No ens calien ni tones de llibres, ni memoritzar com a lloros, ni reprimir la nostra personalitat, nosaltres apreníem a ser nosaltres mateixos amb tot allò que comportava , érem petits lliure pensadors.
La pretecnologia, el teatre, les arts plàstiques, la literatura i els coneixements bàsics per anar per la vida i respecte, sobretot respecte per tothom i per totes les situacions individuals dels seus alumnes, en una època ruda on els prejudicis estaven a l’ordre del dia i marxar del camí que marcava la societat era durament amonestat , tot plegat, l’escola Cossetània va assegurar un bon coixí per fer camí . Per a mi va ser una sort, un tresor que guardaré sempre en el meu pensament.
Eva Bolaño i Creus
Ex-alumna
ANÈCDOTES I ANOTACIONS……D’ABANS D’AHIR
-Ens ventàvem de ser una cooperativa, però el cas es que era una cooperativa amb una “duenya” (l’estimada Dolors Farré, q.e.p.d)
-També érem una cooperativa de prestigi, ja que el president va ser preguntat per hisenda sobre el sou que cobrava..
-Per la construcció de l’Escola Nova, no es van cobrar comissions, però es va parlar d’un sopar…encara pendent.
-Abans de decidir construir l’escola Nova es va celebrar una assemblea general , Parlant del petit pati que es disposava al carrer Fleming, un pare de la taula presidencial va dir la frase: “¡Porteu els nenes jugats de casa!
-A l’hora de renovar la Junta cara a la construcció d’una escola nova, tot va ser molt demòcratic, va sortir un arquitecte tècnic com a president i un comptable com a tresorer. ¡Quina casualitat, oi!
-I ¿Qué n’hem de dir de l’invent del Jaume Bertrán : La Quota FEN, que va permetre la parcial financiació de la construcció de l’Escola Nova. en base que cada socis pagués 300 de les antigues pessetes en concepte de prèstec i que van ser reintegrades fins a l’última peseta?
-Parlant de “peles”.En una assemblea, a l’escola del Carrer Fleming, un pare va considerar que el tresorer exposava massa xifres i que calia parlar de la marxa escolar ¡I ara resulta que aquest pare ens omple a tots de xifres municipals!.
-Donada la ubicació del terreny que es va trobar per fer l’Escola Nova,van sorgir algunes veus dient “És molt lluny”, “Està molt solitària”, “Molt apartada del poble”…¡Ara sembla que no ho és tant!
-La Formosa olivera de l’entrada de l’escola va ser cedida per la Familia Rovirosa de Rocacrespa, transportada des d’allà pel F. Tenor, i plantada junt amb el xiprès per en Joan Sivill, Els dos arbres són simbols de PAU i ACOLLIDA.
-A l’escola arribaven molts aires de cada casa portats pels alumnes i també passava a l’inversa, moltes famílies de fa uns anys coneixíem perfectament l’expressió “CASUM NERON I M IG”
Jordi Cortada Aparicio
Ex-pare
SENSACIONS I SENTIMENTS D´UNA ESCOLA AMB 40 ANYS DE VIDA
Les sensacions que em venen al cap quan recordo, es de una gran família. L’escola d’una sola línia amb pocs alumnes que ens coneixíem tots: pares, mestres i alumnes, s’acostumaven a fer activitats on hi participàvem tots, pintar les cadires de l’escola vella al pati un dissabte, les festes de la primavera, concursos de paelles...
Sentiments de pertànyer a una mateixa “classe”, “espècie”, “manera de ser”... un clar exemple en tots els ex-alumnes que hem passat per l’escola, treballem en temes relacionats amb la plàstica, la pintura, les arts escèniques, amb l’ensenyament, amb el voluntariat.........”. No portem corbata per anar a treballar.”....
Suposo que tot això, es degut a la manera de fer que han tingut els nostres mestres, i a la filosofia d’una escola progressista, mixta, laica que feia l’ensenyament en català quant encara no es permetia de fer-ho; tot aquest conjunt d’idees, que ens han ajudat a ampliar el món, de i fer-nos veure més enllà. Aquesta manera de viure l’escola, els valors ........ens feia diferent a la resta d’escoles que hi havia a Vilanova.
Aquesta filosofia encara ara, després de 40 anys continua existint, ja que alguns dels mestres fundadors encara hi son, malauradament molts d’ells s’han jubilat, han marxat....o es jubilaran aquest any. Espero que aquesta filosofia d’escola que va començar ara fa 40 anys continuï amb els mestres joves que van arribar a la nostra escola; dic nostra, perquè molts de nosaltres la sentim nostra, hi portem els nostres nebots, fills......perquè volíem que els nostres fills seguissin el mateix camí que vàrem iniciar nosaltres.
Feliç 40 aniversari a tots/es i que en puguem fer 40 més !!
Mª del Mar Borràs Serrano
Ex-alumna.
SER ALUMNE DEL COSSETÀNIA
Ser alumne del Cossetània era formar part d’un col·lectiu que mantenia unes relacions personals molt estretes, on la diferència entre alumnes, mestres i pares era a voltes difícil de distingir. Anar al Cossetània era més una vivència que no una activitat curricular. Recordo amb especial alegria les celebracions de les comparses pel camp de futbol, la Festa de la Primavera, els aniversaris amb xocolatada, la nostra camiseta blava amb lletres blanques i, sobretot, quan jo encara era prou petit, les activitats compartides amb il.lusio entre mestres, pares i alumnes durant la posada en marxa de l’”Escola Nova”. Per sempre m’ha acompanyat el sentiment de que l’escola Cossetània que vaig viure va passar a formar part de mi, i que part de mi va quedar impregnada en aquelles parets, finestres i baranes taronges.
Víctor Borrell Sancho
Ex-alumne
ENYORANÇA
Enyorança, és en poques paraules, el que en molts moments de la meva trajectòria professional i política he tingut del pas per l’escola Cossetània.
Enyorança per una escola que gestionàvem conjuntament pares i mestres, malgrat els problemes legals que hi havia, ja que com a cooperativa era difícil de creure que cerquéssim els mateixos objectius uns i altres, però ho era, perquè no cercàvem el nostre profit personal sinó el de la millor educació. Ens regíem per uns estatuts que ens havia fet en Joan Raventós, un advocat barceloní que en democràcia va passar a ser un polític reconegut. Aquella forma de gestió, els llargs debats entre pares i mestres, amb passió però sense acritud, és la participació contemplada per la llei però de difícil aplicació.
Enyorança per una escola on malgrat tenir càrrecs directius tal com ens “manaven” tot era posat a debat a l’equip de mestres per tal de compartir els acords i així portar-los conjuntament a terme.
Enyorança per una escola catalana, que acollia els nens i nenes amb la seva llengua amb el ben entès que a l’acabar l’escolaritat havien de dominar el català i el castellà.
Enyorança per una escola democràtica on, entre tots i totes, pares i mares, nens i nenes i mestres, vam aprendre a ser ciutadans i ciutadanes demòcrates tot practicant les assemblees de classe, d’escola, de pares i mares i les llargues reunions d’equip de mestres.
El meu treball, junt amb el de molts altres, és, i ha estat, convertir l’enyorança en realitat, amb el convenciment que no és una utopia.
M.Assumpta Baig Torras
Ex-mestra
EL PAS DEL TEMPS
La vida m´ha dut a involucrar-me en diverses organitzacions i associacions, moltes de les quals heanat oblidant o no les tinc en una especial estima, però si em diuen "Escola
Cossetania", tot i haver passat un bon grapat d' anys, m' omple un sentiment deque hi pertanyo, i de que, d' alguna manera, ella és part de mi. Recordo el canvi del Doctor Flemming a l' escola nova, gran i espaiosa, però situada tan als afores queanar-hi a peu era tota una excursió; avui la veig, com qui diu al mig del poble, i molt més petita del que la recordava. Però en la memoria encara corro per aquell pati immens, jugo amb les canyes de la riereta i m´ escolo, quan no em miren, dins de la masia en runes que hi havia al costat.
El pas del temps i les experiències donen forma a la personalitat, però és a l'escola primària on es crea l'argila amb què la modelaràs, i jo no crec que n'hagués pogut tenir cap de millor.
Sergi Arbós
ex-alumne
SI FOS UN JUGADOR DE FUTBOL
Si fos un jugador de futbol, us diria que vaig estar setze temporades defensant els colors de l’Escola. Vaig lluir amb orgull l’estrella de mar que simbolitza la realitat històrica d’un fet inoblidable: la creació, la construcció i l’execució d’una escola, democràtica i lliure, enmig del plor i de la grisor d’aquell 1967 on, des de la seva poltrona, el porc manava sense cap mena de respecte per les persones i per les llibertats.
Si fos un jugador de futbol, us diria que durant quatre temporades vaig ésser el capità de l’equip, dirigint uns professionals magnífics que constituïen l’autèntic “dream team” de les escoles vilanovines.
Si fos un jugador de futbol, us diria que els nois i noies que van passar pel meu camp de futbol particular que era la meva aula, em van ensenyar moltes... moltes coses. El més important, i el més interessant, va ser la capacitat d’aprendre dels demés i les ganes de jugar, riure i viure.
Si fos un jugador de futbol, us diria que el partit que esteu jugant –la vostra pròpia vida- la jugueu amb llibertat, tolerància i honestitat.
Salvador Baig
Ex-mestre
SI FOS UN JUGADOR DE FUTBOL
Si fos un jugador de futbol, us diria que vaig estar setze temporades defensant els colors de l’Escola. Vaig lluir amb orgull l’estrella de mar que simbolitza la realitat històrica d’un fet inoblidable: la creació, la construcció i l’execució d’una escola, democràtica i lliure, enmig del plor i de la grisor d’aquell 1967 on, des de la seva poltrona, el porc manava sense cap mena de respecte per les persones i per les llibertats.
Si fos un jugador de futbol, us diria que durant quatre temporades vaig ésser el capità de l’equip, dirigint uns professionals magnífics que constituïen l’autèntic “dream team” de les escoles vilanovines.
Si fos un jugador de futbol, us diria que els nois i noies que van passar pel meu camp de futbol particular que era la meva aula, em van ensenyar moltes... moltes coses. El més important, i el més interessant, va ser la capacitat d’aprendre dels demés i les ganes de jugar, riure i viure.
Si fos un jugador de futbol, us diria que el partit que esteu jugant –la vostra pròpia vida- la jugueu amb llibertat, tolerància i honestitat.
Salvador Baig
Ex-mestre
ESCOLA COSSETÀMIA SINÒNIM DE QUALITAT
Vaig tenir el plaer d'entrar en contacte amb mestres de "la Cossetània" a principis dels 70, quan un grup de mestres del Penedès Garraf ens trobàvem alternativament en els nostres centres per parlar i debatre sobre què ensenyar als nens i nenes i com fer que ells/elles aprenguessin significativament.Després al 79-80 intervenim conjuntament en jornades de treball arreu del Penedès i Garraf per donar a conèixer el nou pla d'educació de la Generalitat de Catalunya. Per aquestes jornades es van seleccionar centres concrets que es significaven per la seva tasca pedagògica i didàctica: l'Escola Cossetània va ser una d'elles.També a l'inici, en l'organització de l'escola d'Estiu del Penedès, trobem gent de "la Cossetània"Durant uns cursos vaig tenir la sort de poder ser l'inspector d'educació de l'escola; vaig poder copsar el rigorós treball a les aules i la implicació de l'associació de Pares i mares en les tasques d'escola: suport a activitats reglades, activitats complementàries i extraescolars així com tallers de tota mena.Conservo bons record i amics de l'Escola CossetàniaAvui, dia del vostre aniversari només em queda dir-vos: Per a molts anys i bona feina!
Camil Fortuny Recasens
inspector
L'ESCOLA
Abocar els records de l'escola vint anys desprès provoca una sensació de tendra nostalgia i. perquè no dir-ho, de certa frustració.Nostalgia perquè crec que va ser, al cap i a la fi, una època feliç tot i que també va ser una època difícil. També certa frustració perquè crec que per algunes circumstàncies personals, que ara seria molt llarg d'explicar, no vaig assolir alguns dels objectius que m'havia fixat. Recordo les primeres pipades de tabac, els primers glops de cerveza i bambé el primer amor.D'altra banda, en algunes materies el nivell acadèmic fregava l'exel.lència, i en d'altres tenia algunes mancances que al cap dels anys m'han pasta factura. Amb aixó no vull dir que totes les mancances fossin culpa de l'Escola. Suposo que jo tenia gran part de culpa en els objectius que no vaig poder assolir.A banda de aquestes consideracions crec que l'escola Cossetània va tenir l'encert de treballar uns valors (l'amistat, el companyerisme, etc.) que m'han servit molt per tirar endavant en aquest món tan difícil i enrevessat en el que vivim.Algunes d'aquestes amistats han anat creixent fins a l'actualitat tot i el pas dels anys i els problemas que aixó comporta. Un record especial al Marc a la Montse, al Carles, i tants altres que es faria molt llarg enumerar-los tots.També m'agradaria donar les gràcies a un grup de professors que, tot i algunes mancances, van treballar fort per la meva integració a una escola que no estava, en principi, preparada per acollir un nen cec.I aquí vull tenir un record especial pel "Iepe", que tot i les seves bronques i el seu mal caràcter de vegades, va ser un dels mestres que més m'ha ensenyat a la meva vida.Gràcies a tots.
Francesc Serra
Francesc Serra
Ex-alumne
VISCA L'ESCOLA COSSETÀNIA!!!
VISCA L'ESCOLA COSSETÀNIA!!!
EDUCACIÓ EN MAJÚSCULES
Educació en majúscules. Més enllà d’adquirir coneixements, a l’Escola començàvem a descobrir el veritable significat d’esdevenir ciutadans i ciutadanes. El nostre petit paper d’actors protagonistes de la magnífica experiència de viure en societat.
L’univers dels valors i la capacitat crítica respecte de tot allò que ens envolta són aspectes de la vida que, sense ser-ne gaire conscients aleshores, apreníem a l’Escola. Curs rere curs esdeveníem millors persones: més savis, més responsables, més conscients de tot plegat, en definitiva.
Això ho sabem ara, al cap dels anys. En uns temps, els actuals, en què no és gaire freqüent parlar de sentiments -ni de valors- em permeto parlar dels anys a l’Escola com els més feliços. Reivindico la innocència dels infants.
Sens dubte, el treball inabastable per assolir un món més just passa per preservar en cadascun de nosaltres una porció important d’allò que ens definia plenament en el passat, el fet de ser persones sense cap malícia.
Gràcies, Escola, per tot el que ens has donat.
Xavier Carbonell
Ex-alumne
QUARANTA ANYS FORMANT PERSONES
Encara recordo la festa dels 25. I ara, resulta que ja n’hem fet 40!
L’Escola significa per a mi moltes coses. Aprendre, descobrir amb els amics, conèixer, el contacte amb la natura. La innocència. Fer el trapella. Créixer. El primer dia d’escola, la tornada de les vacances, el pessebre vivent de Nadal, el cotxe del Josep amb altaveus al sostre sonant el turuta per carnaval. El dia de l’esport, la festa de primavera, les colònies. El primer amor, els amics de sempre i per sempre. L’hora del pati, l’hora de dinar i les delícies de la Rosó. La moto de l’Antonio. La Margarida al taller. Els partits de futbol. L’Elisa, la Maria, la Fina, La Rosa, la Carme, el Jaume, el Salvador. Sobretot, l’orgull d’escola.
L’Escola Cossetània va ser l’època més feliç de la meva vida. Gràcies per tot el que em vareu ensenyar i per molts anys!!
Gerard Martí Figueras i Albà
Ex-alumne
L´ESCOLA
Quina son! Eren ¾ de nou del matí però ja estàvem davant l’escola. L’avi, amb el cotxe, tot enfilant el caminet amunt, ens hi havia portat a tots: els meus germans, els meus cosins i a mi, i fins i tot en alguna ocasió, encara hi cabia algun company més.
Un descampat a una banda, el pi gros a l’altra, i al darrera, l’escola: l’Escola Cossetània. Hi he viscut molts moments importants com el canvi d’escola privada a pública, que va ser tota una “festassa”. També recordo amb il·lusió les diades que hi celebràvem tots plegats: la de la bicicleta , la de l’esport, la de la primavera i el Carnaval entre moltes d’altres.
Però a l’hora de classe, a per la feina! Que si no tocava repetir la paraula mal escrita -d’això si que ens recordem tots! Tenim l’ortografia a ratlla!-.
Quan hi passo pel davant, inconscientment encara la veig com era fa uns quinze anys però si hi presto més atenció puc observar com ha canviat ella i tot el que l’envolta. Però l’essència de l’escola només la pot saber qui ha estat un cossetà!
Visca el Cossetània i per molts anys!
Marta Inglés Santos
Ex-alumna
EL COSSETÀNIA, UNA ESCOLA CIUTADANA
Tinc 28 anys, miro enrera i observo que un comú denominador de la meva primera meitat de vida és l’Escola Cossetània. L’Escola significa molts records, moltes aventures, moltes amistats i moltes persones... sobretot persones. Amb el temps he constatat que a l’Escola Cossetània li interessen les persones, especialment les més menudes, els infants.
Tant és si en les aventures d’un infant a l’Escola Cossetània aquest adquireix o no uns coneixements que en el futur el permetran ser arquitecte, enginyer o periodista; a l’Escola Cossetània s’educa a l’infant perquè esdevingui una persona espavilada, enginyosa i amb els recursos i virtuts per fer via i no quedar-se a l’estacada.
I, a més, ho fa educant persones perquè esdevinguin ciutadans i tinguin consciència de ciutadania com a quelcom a construir col·lectivament, amb compromís, amb respecte, amb democràcia, amb llibertat.
D’ençà que he descobert el món de l’educació a partir de participar d’un projecte tant interessant, viu i feliç com és un Esplai he entès el perquè de les Assemblees de Classe, les crítiques, les felicitacions, les preguntes i les propostes; he entès la Festa de la Primavera, la manera de viure el carnaval, els pessebres vivents de Nadal i, sobretot, el perquè de les Colònies.
Es fa difícil parlar de l’Escola sense omplir pàgines i pàgines; aquestes paraules són una manera com una altra de reconèixer al Cossetània el què fa i, sobretot, agrair-li el què ha fet per mi.
Arcadi Corominas Baig
Ex-alumne
ENS HEM FET GRANS
Iniciar el dia aparcant la bicicleta; sentir-te més gran pel fet de pujar aquella escala; repassar l'estat de la cartellera, crítiques, felicitacions i propostes; deixar el sostre del taller ple de boletes de fang; compartir el camp de futbol amb les altres classes; remullar-se a la font; jocs i converses amagats als magraners; reclamar l'esperat conte a la Rosó; seure al llarg banc del gimnàs reprimint l'impuls de pujar a les espatlleres…
De cop i volta tot s'ha encongit: les taules i cadires, l'enorme escala, el menjador…Som uns 25, acompanyats d'algun cotxet. En aquesta ocasió, després de 10 anys d'haver-la deixat, el sopar és a la nostra escola.
Neus Garcia i Maria Aluja
Ex-alumnes)
SENTIMENTS I PRINCIPIS
Els records formen part de l’únic patrimoni que ens fa persones, i en aquest l’escola té un paper important per tots els que hi hm passat. Des del més anecdòtic com baixar a espolsar el esborrador fins al més transcendent de celebrar candidatura de Barcelona’92 amb les cinc anelles al camp de futbol; les voltes esperant que fos l’hora d’entrar o la connexió amb la missió que buscava el cometa Haley; els bassals del pati o el mural contra la primera guerra del Golf... Una combinació de sentiments, però sobretot de principis que molts hem entès al deixar l’escola, com els discursos del Josep sobre companyerisme, una paraula que semblava complexa i avui és bàsica i vertebrada. Tot allò forma part de nosaltres perquè més enllà de les múltiples identitats, d’on sí que som, com deia el Petit Príncep, és de la nostra infància.
Oriol Escales
Ex-alumne
40 ANYS DE L'ESCOLA
" Mi infancia son recuerdos de un patio de Sevilla..."
Si no recordo malament, un tal Machado començava així un dels seus poemes més celebrats. Tot i que sóc amant de la lectura, la poesia és un gènere que no domino gaire. Tanmateix, però, precisament, l'inici d'aquest poema sempre m'ha fascinat. I ho ha fet perquè parla dels records d'un infant, i personalment, quan miro enrere i m'envaeixen els records de la meva infantesa, només hi trobo felicitat. Per descomptat, no cal dir, que l'escola hi ha tingut molt a veure.
Tots sabem que la memòria és sel·lectiva, però curiosament, recordo com si fos ahir el meu primer dia a l'escola. La meva mare, la Tina, em va acompanyar. Jo, ben aferrada al seu coll, vaig veure com la porta s'obria. "Picarols". La Maria, amb la bata va venir a rebre'ns. Llavors, ni em podia imaginar que estava davant d'uns marrecs que m'acompanyarien durant alguns dels anys més feliços de la meva vida. I junts creixeríem. I li descordaríem la bata a la Mercè. Aniríem de colònies a Querol amb la Fina i l'Assumpció. Sumaríem i restaríem amb el Salvador. I un a un, tots ells, la Dolors, l'Elisa, el Jaume, el Josep i la Rosa, ens ensenyarien moltes coses més, però per damunt de tot, ens ensenyarien a ser persones, i per mi, això, és el més important.
Han estat un grapat d'anys compartint la font, el sorral i, evidentment, el meu estimat camp de futbol. Un grapat d'anys que tinc molt vius. Sovint, quan parlem de l'escola, la gent no pot entendre el perquè d'aquesta nostàlgia. Tinc amics que se'n enriuen de mi quan em refereixo a l'escola; però el seu mig-somriure els delata, perquè a diferència d'ells, als cossetans, quan parlem de l'escola ens brillen els ulls.
“La meva infància són bons records del pati de l’escola...”
Júlia Ferrer i Moya
Ex-alumna
CONEIXEMENTS I VALORS
Recordo amb tendresa i nostàlgia els vuit anys que vaig ser alumna de l’escola Cossetània: els companys, els professors, les colònies, les assemblees, els jocs al pati... Cada racó de l’escola guarda el record d’una anècdota que configura un instant de la meva vida...
Quantes hores passa un nen a l’escola? El que un nen hi aprèn és una petjada que romandrà en ell, que el marcarà per tota la vida; però la paraula “aprendre” va molt més enllà del significat purament acadèmic, ja que si he de fer una valoració personal del que el Cossetània em va ensenyar, no puc passar per alt destacar que aquí em van transmetre la importància del valor de l’amistat, la tolerància, la solidaritat, el respecte pels altre i pel medi,... coneixements, o millor dit valors, que et formen com a persona i ciutadà del món, fets que em fan retenir en la memòria un record entranyable del meu pas per aquesta escola.
Mireia Ferrer Sancho
Ex-alumna
TANT DE BO L'ARBRE SEGUEIXI DONANT FRUITS COM AQUEST...
El projecte Escola Cossetània va ser el resultat d'un treball col·lectiu que varen començar un grup de persones (mares, pares, mestres... i alumnes) en aquells temps difícils de dictadura, posant en marxa l'escola Cossetània (vinculant-la amb el seu nom als antics pobladors de les nostres terres) i dotant-la d'una nova dinàmica pedagògica on l'escola fos la prolongació de la família en un espai col·lectiu de trobada i d'aprenentatge per la convivència, i on es transmetessin uns valors absolutament necessaris per la convivència: el respecte a les creences de cadascú (la escola laica), el respecte a la llengua de cadascú (en català perquè estem a Catalunya) i el missatge de cooperació que com a cooperativa tenia estretament vinculat, a part dels valors de l'aprenentatge de les diferents matèries escolars.
Aquell grup de persones, moguts per la intuició de que després de la foscor ve la llum, en aquell moment, la llum de la democràcia, del resultat de la tasca parlamentaria, de les sinèrgies col·lectives, varen fer una tasca molt lloable que veié el seu fruït amb el pas a la xarxa pública d'una democràcia encara jove. En aquell moment de la història vaig tenir el gran goig de poder signar aquest pas a escola pública, en representació de tots els que durant anys havíem treballat per poder assolir aquest objectiu. Van ser moments difícils, no exempts d'angoixes i de negociacions però crec que no tant difícils com els esforços que varen suposar el posar en marxa aquest projecte, que vist ara amb perspectiva de 40 anys, una única cosa em ve a la ment: tant de bo sabéssim fer molts projectes com aquest, fruits que parteixen d'una necessitat i que amb l'esforç i la creativitat pròpia dels éssers vivents que no es deixen rendir per les inèrcies i les mediocritats, fóssim capaços de posar totes les nostres energies en transcendir la realitat i esdevenir creadors amb el Creador.
Ton Dalmau
Ex-pare
UN PARELL DE SENSACIONS
No recordo ben bé el motiu que em va fer tornar, fa poc, a l’escola. El que sí que recordo amb total claredat és l’extranyesa que vaig sentir. La mateixa extranyesa que devia sentir Gulliver al país de Lilliput. No veia l’escola petita, sinó que era jo qui em sentia desaforadament gran sota aquell sostre que, temps ençà, m’havia semblat inabastable.
“La infància és l’única pàtria veritable”, deia un gran cantautor. Per això, en passar les mans per la terra marró del passadís del celobert, aquella terra extranya que només he vist a l’escola, em vaig sentir com l’immigrant que porta molt de temps lluny del seu país. Un país que, en el meu cas, és bastit de cançons, festes al pati, pastissos de sorra, plans de treball i préssec en almívar. Quan penso en la nostra escola sento un nacionalisme fervent, perquè m’omple d’orgull el fet d’haver estat partícep d’un projecte tan ple de vida i tan ric en en bondat humana. La meva infància, la meva terra del record feliç, es diu Cossetània.
Carla Benet
Ex-alumna
MÉS QUE UNA ESCOLA
No fa gaires anys que vaig deixar enrere l’Escola Cossetània i encara tinc els records molt recents com els companys de classe (encara els veig), els sopars de la Diada de l’Esport, les classes d’anglès amb el Josep, les assemblees de classe, els mitjons (un blau i un vermell) de les classes de motricitat, les últimes colònies de sisè...i molts i molts records més que guardo amb alegria però també amb enyor.
L’Escola Cossetània ha estat, per mi, més que una escola; ha estat un lloc que m’ha ensenyat el significat de companyarisme, amistat, respecte, ser autosuficient, ser crític... en definitiva, a ser persona.
Gràcies!
Irene LLenas
Ex-alumna
QUANT ETS SENTS TRISTA
Quan et sents trista, quan et sents gris, recordes els moments que t’ha donat la vida. Et vénen records a la ment, gairebé sense haver estat cridats. I al cap de l’estona somrius. Somrius perquè recordes quan la vida era més fàcil, quan de tot el que t’havies de preocupar era de fer els deures de naturals. La memòria et transporta a un temps i un espai fa temps viscuts. La infantesa. Ja ho era Sinera per Espriu, i Cadaqués per Dalí. Per a mi la infantesa té un nom: Cossetània. Un sorral... Una caseta... Uns gronxadors... Els colors de la teva antiga classe... Els llibres guixats... La biblioteca...
Quan jo venia a l’escola, el que més m’agradava era la pròpia escola, les bones vibracions que es filtren per les parets. Riures de nens... Encara ara, de tant en tant, quan em sento trista, quan em sento gris, passo per davant de l’escola i deixo que m’amarin. Fa anys, jo anava a aquesta escola, i era un d’aquests nens que riuen. Quan hi passo pel davant, sempre se m’escapa el somriure.
Laura Rodríguez Couso
Ex-alumna
RÈCORDS D´ ESCOLA
Jo vaig entrar a l’Escola Cossetània l’any 1994 i en vaig sortir l’any 2003, i durant aquests 9 anys vaig tenir vivències de tot tipus. D’aquestes recordo especialment les activitats extres com les castanyades, les festes de la primavera, diades de l’esport, colònies i altres. Eren activitats que afavorien la convivència dins i fora de l’escola i et permetien fer coses diferents. M’agradaven les excursions que fèiem a les castanyades, els temes de les festes de la primavera, i les sortides per anar a alguns concerts. També cal destacar que a les diades de l’esport, a més de les activitats esportives, estaven molt bé els sopars que fèiem pares i alumnes, que ajudaven a la convivència entre les famílies. Molts d’aquests fets marcaven la diferència amb les altres escoles de la ciutat.
La manera d’ensenyar de l’escola m’ha donat una bona base per l’institut i per la vida.
Roger Sala Martínez
Ex-alumne
MEMÒRIES D’UN MESTRE JUBILAT
Any 1966, jo visc al carrer de l’Aigua,138 1er.2ª, als baixos no hi viu ningú, un dia comença a haver-hi moviment: Veins nous Al cap de poc, al costat de l’entrada de l’escala apareix una placa blanca amb una estrella de mar i unes lletres que diuen ESCUELA COSSETANIA. A partir del setembre següent, des del balcó de casa puc veure dues mestres i 25 marrecs, jugant i treballant en una espècie de minipati. Aquest va ser el meu primer contacte. Després vaig haver d’anar a fer allò que en deien “servicio militar” l’escola necessitava un títol de magisteri i allà on m’enviaven no me’l demanarien pas, , així que durant un curs vaig ser “oficialment·” mestre del Cossetània, Posteriorment, vaig treballar 10 anys fora de Vilanova, però indirectament vaig continuar la relació, ja que tres cunyats meus n’eren mestres i les nostres respectives escoles eren motiu constant de conversa. El setembre de 1978 ja hi començo a treballar de veritat, fins el setembre de 2005, però jo,tossut, no me n’acabo d’anar, hi vinc quatre dies a la setmana a fer una activitat extraescolar a la biblioteca. O sigui , Mes de 40 anys de relació Josep/Cossetània. Gairebé tot un rècord.
Pel camí he trobat molts companys, alguns amics i alguna enemistat i hi he deixat multitud de contradiccións: L’eufòria m’ha picat l’ullet en un moment d’èxit i la depressió m’ha intentat seduir després d’algun fracàs; he repartit i he rebut rialles, somriures i plors, comprensió i incomprensió, alegries i disgustos, justicia i injustícies…. La taula de la sala de professors m’ha vist donar-li voltes i més voltes i la del despatx de direcció, ha estat testimoni de moltes estones d’immobilitat al seu darrera buscant una solució a algun problema de l’escola
Malgrat tot, he estimat aquesta professió i la professió m’ha estimat. Ha estat un idili sense infidelitats. I, si en un impossible viatge cap al passat, tornés a tenir 20 anys, tornaria a ser mestre….És clar que….Què en pensarien els meus futurs alumnes d’aquesta decissió?
Josep Soldevila
Ex-mestre
COSSETÀNIA, BONICS RECORDS
L´ Escola Cossetània ha estat per mi un lloc ple de records. Un lloc per aprendre i divertir-me a la vegada, amb totes aquelles persones que conec des de ben petits, amb tots aquells professors que ens han estimat i ensenyat a estimar-nos.
Aquella petita Escola, en la que tots ens coneixíem, tots ens apreciàvem, tots ens ajudàvem; érem com una gran família.
Recordo tantes coses... Tots els moments viscuts, els nervis davant un examen, aquelles neteges de pati desprès d´ un fantàstic dia de l´ esport o Festa de Primavera. Passàvem uns carnavals inoblidables, i també uns Nadals perfectes... No oblidaré mai cap d´ aquests dies, ni el dia del trist acomiadament.
Tants i tants records...Però el més important és que la vida passa, va ser una etapa fantàstica, i m´ agrada, perquè seguim tenint la confiança i l´ amistat amb companys, com en el primer dia.
Marta Soler
Ex-alumna
LA PETITA ESCOLA
Vells temps van ser aquells, en els que vaig pasar una llarga etapa del petit conte que m'acompanya cada dia. Els records que tinc d'aquella petita casa on jo vaig experimentar i apendre tot el que m'està fent servei per seguir endavant. Van ser anys de diversió, de companyia ,d'amistad, de sensacions noves, de voler apendre i de voler ser algú al sortir d'allà. Quan vaig baixar per ultima vegada les escales de l'escola, la veritat es que em vaig sentir una mica perduda, suposo que com molts dels que hem anat deixant aquell petit cau, on tots ens ajudavem i fèiem una convivencia lliure i alegre. Per mi ser una de les alumnes que va compartir amb tots els nens i nenes que van marxar i amb tots els que encara hi son, va ser una experiencia inolvlidable que sempre tindré com a referència per a explicar els moments més divertits que he passat. Espero que tots els que encara estan creixent en aquesta escola, puguin disfrutar i pasar-s’ho tan bé com m'ho vaig pasar jo, i sobretot segueixin tenint ganes d'apendre i seguir endavant, perquè deixem una petita etapa pero que hem de continuar, per poder ensenyar a tots aquells que no ho han pogut experimentar, la certesa que té creixer i conviure en aquest petit edifici, que per a molts i per a mi va ser i es una segona casa on ens amagàvem de tot els mals i on reiem i ens divertiem de totes les sorpreses que ens esperavem en aquesta escola.simplement le ganes de viure i de transmetre als altres bones vibracions, tot això i més va ser el que jo vaig experiementar en aquesta escola, la meva escola, l'escola Cossetània.Espero que us agradi! Judith Martí
Ex-alumna
COMIAT
Són 40 anys d’Escola Cossetània. Aniversari memorable per a celebrar-ho amb goig i satisfacció.
Són més 30 anys de dedicar la meva professió a una escola oberta, compromesa, activa ... amb un perfil característic d’innovació i renovació pedagògica, on l’anhel de treballar, amb il·lusió i engrescament, per avançar i aconseguir l’escola que volíem, una escola de qualitat ... era i és, sens dubte, encara avui dia, tot un repte.
Penso que he estat una persona afortunada de poder viure, tots aquests anys, en un entorn propici que ha permès compartir experiències gratificants, però també moments de dubte, d’indecisió, de lluita i esforç constant per anar millorant la nostra tasca educativa i donar respostes coherents a aquelles situacions de més difícil solució.
I ara, quan estic arribant al final de la meva activitat docent i esgotant els últims dies de fer de mestra, floreixen en mi tot un cúmul de vivències, de moments agradables viscuts intensament, de sentiments i emocions diverses ... que m’han ajudat a créixer i que ja formen part de la meva vida professional i personal.
El temps ens empeny, tanmateix ens cal donar pas als canvis i oportunitats que ens brinda la vida.
Tot això, esdevindran records inoblidables que romandran com estímuls per seguir avançant en la nova etapa que aviat començaré.
Assumpta Altimiras
Mestra
8 comentaris:
Felicitats !!!
la classe de sise felicita l éscola
El segon grup d´informàtica de sisè també felicita l´escola
aquest any el meu fill ha començat a la classe dels picarols, després de conéixer l'història de l'escola penso, tant de bo que el meu fill d'aqui 40 anys tingui tants bons records ....
moltes felicitats!!!!
Com passa el temps però els records d'infantesa són els que perduren sobretot els bon records.
Estic contenta que l'escola encara estigui ara per ara tan viva.
Jo hi vaig ser molt feliç, amb la carme, la dolors, la fina l'Assunta,
fent la revista amb ellinòleum, patinant a la terrassa i les assemblees, jo felicito, jo proposo, jo critico...
Records des de Girona
i moltes felicitats Maria Garriga
Jordi Morgado (ex-alumnne cossetania)
Amb el pas del temps te n'adones del tipus d'escola que varem anar, potser sent alummne no arribes a valora-ho per la juventut del moment.Erem una escola diferent, on t'inculcaven uns valor escensials i a on tot era de tots, un llibre, una fulla, un llapis.Aquests valors acaben sen els teus fonaments en un futur.Vaig neixer al 1975 y compartir clase amb Eduard , Marc, Agustí, laía, Maria orriols, Marta , Mireía ventosa, entre d'altres, ara mateix tinc un fill de 3 anys visc a Esparraguera,m'hagues agradat portar-lo al cossetania pero per la distancia es imviable.Recomano l'escola Cossetania a tots els pares i mares. Records a tots els companys i mestres i que la vida ens dongui les mateixes satisfaccions que ens va donar el cossetania.Una abrçada a tots
Jordi Morgado (ex-alumnne cossetania)
Amb el pas del temps te n'adones del tipus d'escola que varem anar, potser sent alummne no arribes a valora-ho per la juventut del moment.Erem una escola diferent, on t'inculcaven uns valor escensials i a on tot era de tots, un llibre, una fulla, un llapis.Aquests valors acaben sen els teus fonaments en un futur.Vaig neixer al 1975 y compartir clase amb Eduard , Marc, Agustí, laía, Maria orriols, Marta , Mireía ventosa, entre d'altres, ara mateix tinc un fill de 3 anys visc a Esparraguera,m'hagues agradat portar-lo al cossetania pero per la distancia es imviable.Recomano l'escola Cossetania a tots els pares i mares. Records a tots els companys i mestres i que la vida ens dongui les mateixes satisfaccions que ens va donar el cossetania.Una abrçada a tots
son unes fotos molt xules
Publica un comentari a l'entrada